Supremacisme envers els asiàtics
En els primers dies de l’expansió del coronavirus van fer-se visibles arreu d’Europa -i també als Estats Units i altres països anglosaxons- actituds obertament racistes envers persones amb faccions asiàtiques. L’hemeroteca de diaris, ràdios i televisions d’arreu fan referència a episodis més o menys desagradables que s’han esdevingut al llarg d’aquests darrers mesos, en especial a finals de gener i principis de febrer. Assetjaments, discriminacions diverses i fins i tot casos d’agressions són només alguns dels tristos exemples que s’han donat en països europeus.
Però, malauradament, el coronavirus no ha provocat l’aparició d’aquest fenomen sinó que l’ha fet rebrotar amb una certa virulència. El racisme a les societats occidentals és quelcom que està força interioritzat des de l’edat mitjana, passant pel racisme científic o cultural europeu de mitjans del segle XIX fins arribar als nostres dies amb els fenòmens actuals.
La consolidació de la Xina com a segona potència econòmica, comercial i militar mundial, així com l’arribada d’una petita però organitzada onada de migrants asiàtics a l’Europa occidental en els darrers vint anys ha despertat un monstre que malauradament s’ha vist massa sovint. Al llarg d’aquests anys he pogut constatar personalment aquestes mostres de racisme fetes arreu d’Europa, moltes d’aquestes a casa nostra, amb amics i parelles d’amics i coneguts que han estat víctimes d’aquestes mostres de xenofòbia i d’intolerància.
La seva percepció limitada a una sèrie de prototipus o estereotips fa que cert tipus de persones facin unes reduccions i construccions unilaterals sobre grups minoritaris que no només dificulten la seva integració sinó que empren tota una sèrie de prejudicis sovint infundats com arma llencívola vexatòria. Des de la seva capacitat de treball, hàbits alimentaris, comportament social o fins i tot característiques sexuals són els principals prejudicis i estereotips que hom haurà sentit almenys alguna vegada.
Fins i tot jo mateix, de forma indirecta, he pogut constatar també a nivell laboral -amb evidències o certs indicis- els recels i prejudicis de certes persones envers l’Àsia. No voldria pas citar a ningú en concret perquè cadascú té el dret a pensar i creure en el que hom vulgui, faltaria més. L’eurocentrisme -com a varietat d’una cosmovisió etnocentrista- és quelcom tan acceptat i assimilat a les elits intel·lectuals com en les persones amb pocs o cap estudi. El món, però, es veu de manera molt diferent des d’aquí i Europa, en perspectiva, no surt precisament molt desimbolta.
