web analytics

Quan ser innovador (i avariciós) pot portar al fracàs

Tot sovint es diu, fins i tot en algunes facultats de prestigioses universitats, que ser innovador en alguna matèria o camp específic és garantia de l’èxit. Si bé és cert que en una part dels casos el fet de ser el primer permet tenir una bona posició de sortida en comparació a l’eventual competència, no sempre pot ser així si les coses no es fan bé. Exemples en el món empresarial n’hi ha a cabassos i en el món de la comunicació i d’Internet encara més: només cal veure elements com l’Altavista, Yahoo o MySpace.

L’altre dia recordava el cas de QuieroTV, la primera (i única) plataforma de televisió digital via hertziana de la història i que va acabar amb un rotund fracàs i un deute de més de 600 milions d’euros. Però per posar-vos en situació, voldria explicar-vos abans que tot plegat es situa a finals de la dècada dels 90 del segle passat, quan a Europa s’implanta el medi estàndard de la DVB-T per l’organització europea Digital Video Broadcasting (DVB) a través de un flux que permetia un major aprofitament de l’ample de banda i, conseqüentment, facilitar una major qualitat audiovisual i, eventualment, incloure emissions en alta definició.

Espanya i el Regne Unit, liderats pels amics Aznar i Blair (sí, entre ells eren amics), van concedir diverses llicències de ràdio i televisió digitals gairebé al mateix temps amb una mateixa filosofia: ser els primers països a implantar la televisió digital terrestre (TDT) i fer-ho a través de dues plataformes televisives privades i de pagament: Al Regne Unit fou ITV i a Espanya fou la mecionada plataforma QuieroTV, tot i que també es va decidir concedir dos canals més en obert a empreses amigues del PP com són Unidad Editorial (grup al que pertanyen mitjans de tal «prestigi» com el diari El Mundo, dirigit aleshores per Pedro J. Ramírez, o l’esportiu Marca per citar uns exemples) i al grup Vocento (editors de capçaleres com ABC o El Correo Español), que serien VeoTV i NetTV.

La plataforma va començar les seves emissions a finals del 1999 i a principis de l’any següent ja es comercialitzava amb el nom de QuieroTV. Els canals que componien la plataforma van ser: Paramount Comedy, AXN, Calle 13, Factoría de Ficción (no l’actual que s’emet a la TDT), Nickelodeon, TCM, Cartoon Network, Gran Vía 1, Gran Vía 2 (aquests dos canals pertanyien a una altra plataforma de pagament per satèl·lit, l’antiga Vía Digital), Beca, GeoPlaneta, Planeta Júnior, E-Music, Canal Palomitas, Studio Universal, Canal Star, Club Super3 (una versió del que s’emet actualment pels mitjans de la CCMA), Showtime Extreme, Buzz y Cinematk, a més del Canal Gran Hermano y altres canals dedicats al PayPer View de films i partits de la lliga de primera divisió. La gran novetat era que es podia accedir a internet a través del receptor i gràcies a un teclat sense fils que també es subministrava a un «mòdic» preu de 4.950 pessetes (29,75€ actuals). La quota mensual era de 3.750 pessetes (22,54€)i s’havien d’afegir 1.000 peles més (6€) mensuals pel lloguer del descodificador. Ah, i la quota d’alta tampoc era econòmica, que diguem: 9.959 pessetes (59,80€).

Aleshores la competència en l’àmbit de les televisions era ferotge: no només hi havia aquesta plataforma que oferia continguts sinó que arribava just després de la coneguda com Guerra del Futbol entre els altres dos competidors als moment que eren Vía Digital i Canal Satélite Digital. El poc espai radioelèctric que disposava QuieroTV (la concessió només li permetia explotar els canals 67, 68, 69 i la meitat del 66 de la UHF) no li permetia poder fer una competència seriosa als altres dos competidors via satèl·lit perquè aquests podien disposar d’un espai quasi infinit per incloure tots els canals que volguessin.

Un altre problema en què es va veure QuieroTV fou un problema tecnològic: calia una adaptació de l’antena de televisió per poder accedir als canals i, és clar, una bona part de les instal·lacions individuals i la immensa majoria de les col·lectives no estaven preparades per a la recepció d’aquests canals. Des de l’empresa de QuieroTV tampoc es van posar facilitats per tal d’aconseguir més clients; d’altra banda, Canal Satélite Digital i Vía Digital instal·laven gratuïtament una antena parabòlica a canvi d’un període raonable de permanència però QuieroTV no ho va considerar mai.

I cal afegir un altre problema tècnic: la cobertura. Al contrari que el senyal per satèl·lit que arriba a tota Europa amb només un emissor (sempre que no tinguis cap obstacle al mig), el senyal terrestre necessita arribar a tots els repetidors existents, i això necessita temps. Així, si algú d’una ciutat o poble molt allunyat de la capital de província volia abonar-se a QuieroTV necessitava saber si el repetidor de la seva zona emetia aquesta plataforma. Si la resposta era no, hom no es podia abonar.

I què me’n dieu de l’oferta de poder accedir a Internet via la televisió, com fem ara amb els Smart TV, i on accedim a Netflix, Amazon Prime i altres plataformes? Bé, cal recordar que parlem d’Espanya i parlem de l’any 2000, en ple aznarisme i a la cua del servei d’Internet d’Europa i de bona part del planeta. Els mòdems éren de 56 kbps… Cal afegir res més? Doncs sí, un accionariat compost de moltíssimes empreses i interessos divergents.

Varen passar els mesos i el nombre d’abonats no creixia segons les expectatives, quelcom que va provocar que el deute es disparés. Una de les darreres mesures desesperades va ser un augment desesperat de la publicitat, i no només pels mètodes tradicionals: van ser els primers en posar publicitat a la samarreta dels àrbitres de la Lliga espanyola de primera i segona divisió. El contracte havia de durar des de 2001 fins a juny de 2005 i suposà 1.500 milions de pessetes (9 milions d’euros).

Malgrat tots els intents, diverses guerres internes en el consell d’administració de l’empresa i la negativa dels socis a subscriure una ampliació de capital, la plataforma decideix tancar les seves emissions el diumenge 30 de juny de 2002, deixant 94.000 abonats i 600 milions d’euros en pèrdues en només dos anys. La plataforma va durar escassament dos anys, talment com li va passar a la britànica ITV, i va haver de tancar per manca d’abonats. Només 15 dies després, QuieroTV va perdre la llicència per romandre sense emetre i el seu espai no el va cobrir ningú fins la posada en marxa de la TDT a finals de 2005.

Què hagués passat, però, si la TDT en obert hagués començat abans i la plataforma de pagament s’hagués implementat un cop hagués estat consolidada la tecnologia? Probablement les coses haguessin anat força diferents. El que està clar és que la lliçó que va deixar l’experiència de QuieroTV és que a banda de ser innovador, cal conèixer molt bé el terreny on pretenem moure’ns i, especialment, no esperar ràpids beneficis a costa d’alts preus. És clar que en aquells anys, en plena època daurada de la «cultura del pelotazo» (i no precisament pel tema futbolístic), el menys important era l’ètica.