La fi d’un malson, fa vint anys

Els qui em coneixeu sabeu que no sóc gaire d’explicar moltes coses de la meva vida personal ni dels meus sentiments en públic però aquesta (mala) experiència va ser dins de l’àmbit laboral. La història que tot seguit us explicaré va ser viscuda entre finals de novembre de 2002 i principis de febrer de 2003; fa doncs, ara, vint anys, i em va passar al Principat d’Andorra, concretament al que era aleshores Ràdio Televisió d’Andorra, el que actualment és Andorra Difusió. Per evitar-me problemes, com us podeu imaginar, evitaré donar noms: tot i haver passat tants anys, encara tinc una certa temença d’aquesta gent que encara ostenten força poder.

Abans de començar cal posar en context que entre l’estiu del 2000 i principis de 2002 vaig estar treballant a la secció de cultural del Diari d’Andorra i, posteriorment, vaig obtenir una beca Eurodissea de l’Assemblea de les Regions d’Europa per fer una estància professional de sis mesos a Bèlgica. D’ambdues experiències en vaig guardar records molt bonics i vaig fer amics que encara avui dia hi mantinc contacte. Dels fets que vaig viure a la Ràdio Televisió d’Andorra no; de fet, no vaig fer cap amistat durable aleshores i, sincerament, no he volgut pensar mai gaire sobre aquesta experiència. 

Si no recordo malament, tot va començar a finals d’octubre del 2002, quan un company periodista -que també havia treballat al Diari d’Andorra i aleshores ho feia per la televisió- em va preguntar si m’interessava una feina per substituir una col·lega que treballava de caps de setmana (de divendres a dilluns) i havia d’agafar la baixa de maternitat, precisament també de la secció de cultura -que també s’encarregava d’internacional, locutar les informacions enllaunades del temps del cap de setmana i del butlletí de ràdio de primera hora del matí del cap de setmana. Evidentment vaig acceptar l’encàrrec: Andorra és un país familiar perquè el meu germà hi vivia de feia anys i ja tenia la nacionalitat. 

Ja l’acollida no va ser gens càlida, ni per part de la persona que havia de reemplaçar temporalment, ni pel cap de redacció ni per part de la persona que -teòricament- era la responsable de cultura en aquell moment. Fou un d’aquells estranys moments que passen a la vida en què hom es sent, com diuen en castellà d’Amèrica Llatina, “como pollo comprado”, una expressió que vaig trobar molt gràfica de sentir-se incòmode davant d’una situació estranya enfront de gent desconeguda -com els pollastres que hom comprava als mercats en aquests països americans i els posaven en un corral nou i on sovint eren picats pels galls amfitrions del corral. 

Un cop incorporat al lloc de feina, amb un ambient enrarit i poc amable envers la meva persona -a saber per què-, vaig veure aviat qui volia fer d’aquesta substitució un suplici per a mi. Concretament van ser dues persones que s’encarregaven de la ràdio aleshores que van decidir emprar-me com la diana de les seves ‘gràcies’ i van iniciar una discreta però efectiva caça envers la meva persona, en què no només van sabotejar la meva feina i a vexar-me en privat sinó que fins i tot van arribar a humiliar-me en públic diverses vegades. 

No voldria -ni podria- pas detallar ara mateix tot allò que van fer aquests elements per assetjar-me de manera tan salvatge i covarda: tot i que tinc una bona memòria, aquests fets traumàtics els tinc encara bloquejats i sóc incapaç de poder-los descriure amb tota la seva exactitud fins i tot a hores d’ara, quan han passat tants anys. Reconèixer i acceptar que hom ha estat una víctima de mobbing laboral no és quelcom agradable però crec que ara que han passat els anys és bo de treure del pap aquesta cosa dolenta i alliberar-me per fi d’aquesta càrrega per sempre més. 

El que més em va determinar de prendre la decisió que vaig prendre va ser quan vaig intentar parlar amb el qui aleshores era el meu superior, el cap de redacció d’aleshores, i no només no em va escoltar sinó que em va esbroncar. Pel seu descàrrec cal dir que és cert que aleshores no existia cap mena de consciència sobre el tema ni protocol al respecte però humanament no em vaig sentir acompanyat en cap moment per ningú, encara essent molt jove i en un lloc estrany on pràcticament acabava d’arribar i que havia d’estar poc temps. Gràcies a les denúncies de moltes persones en situacions similars com les que vaig viure en primera persona a principis de la dècada del 2000, les coses van canviar: actualment, les empreses han de prendre mesures per prevenir l’assetjament laboral i que els treballadors sàpiguen que tenen drets i opcions per denunciar aquest tipus de comportament inapropiat.

Veient el panorama que tenia al davant, que no era altra que haver-me d’enfrontar a unes ‘vaques sagrades’ narcisistes i manipuladores que formaven -i tinc la sospita que encara en formen- part del pinyol més profund de l’empresa i que era totalment impossible sortir-ne victoriós de cap manera, vaig optar per l’opció més senzilla, tot i que potser també la més covard: marxar sense dir res. Mai abans m’havia passat una cosa similar i mai després m’ha passat res similar amb cap de les empreses on he treballat. Vaig decidir dimitir de facto no només per la factura -fractura- emocional i psicològica que començava a fer-se’m evident sinó, especialment, perquè el meu pare sempre em va inculcar el valor del respecte i de la dignitat damunt de tot: per què no dir-ho? No hi ha cap feina en aquest món que valgui la més mínima part de la nostra dignitat. 

Si fora un geni de l’escriptura com ho és el company Joan Jordi Miralles, que per cert acaba de publicar el llibre “Triomfador” inspirat pel seu pas per La Masia de can Barça, potser n‘escriuria un però no paga ni la pena. Desconec si s’ha legislat alguna cosa o no respecte aquesta qüestió al Principat d’Andorra; se’m faria molt estrany que no hagués estat així i suposo que aquest assumpte -com molts d’altres que hem vist superar al llarg d’aquests anys- deu haver estat tractat pels legisladors. A Espanya, si no vaig errat, pot comportar penes de presó fins a tres anys i al Japó també es va revisar la llei el 2020 per evitar el ‘pawahara’ o assetjament laboral. 

No n’havia parlat mai obertament amb ningú fins ara i no crec que ho faci en un futur: la vida dóna moltes voltes i jo sempre he procurat ser un bon company amb aquells que m’han envoltat a la feina i un bon amic per aquells que tenen la bondat de considerar-m’hi. I tot i que he pogut sempre tenir eventualment errors de tota mena, tinc la consciència ben tranquil·la de no haver-ho fet amb malícia ni perjudicat volgudament a ningú proper, sigui en el meu entorn laboral o personal. 

PS: Evidentment no tothom em va tractar malament a la Televisió d’Andorra però el record que en tinc és el d’haver-me sentit molt sol i impotent. Tot i això, guardo bon record del tracte que em varen brindar algunes persones que vaig conèixer aleshores, entre d’altres la Pati Molné, Univers Bertrana o Albert Roig. Tant de bo algun dia pugui tornar a veure’ls.