web analytics

La bandera olímpica

Aquesta és la bandera olímpica sota custòdia a l’edifici metropolità de Tòquio, un ensenya que té la seva història. Concebuda el 1914 pel mateix pare dels Jocs Olímpics moderns, Pierre de Coubertin, la va encarregar a Bon Marché, un dels grans magatzems més famosos de París a l’època, pels propers jocs que s’havien de celebrar a Berlín el 1916.  

Malgrat això, la Primera Guerra Mundial va impedir la seva celebració i no va ser fins el 1920 a Anvers quan va ser hissada en el màstil d’honor per primer cop. La bandera, però, va durar poc i aquest emblema va desaparèixer abans del dia de la clausura: algú la va robar. 

Gairebé 80 anys més tard, durant una reunió del Comitè Olímpic dels Estats Units el 1997, es fa públic que l’únic medallista nord-americà supervivent dels jocs celebrats a Anvers, Harry Prieste, va admetre haver robat la bandera. “Aquella tarda de la clausura vaig alçar la mirada i vaig veure la bandera onejar al cel molt blau. Ha de ser meva, vaig pensar”. I dit i fet: “En la foscor d’aquella nit vaig entrar a l’estadi, em vaig enfilar pels cinc metres del pal, vaig deslligar la bandera i vaig baixar a corre-cuita. Aleshores vam sentir els xiulets d’un grup de policies que corrien cap a nosaltres. Però no eren atletes olímpics. Nosaltres si. No van poder aturar-nos”, relatava amb humor Prieste.

Així va ser com l’emblemàtica ensenya olímpica va acabar a la maleta d’Harry Prieste, que sembla que no va tenir molt pressa per tornar-la. Ho va fer just 80 anys després en la Sessió 111 del Comitè Olímpic Internacional, que va tenir lloc a Sidney l’any 2000. L’aleshores president de Comitè, Joan Antoni Samaranch, la va recollir de mans de l’exatleta, que als seus 103 anys es mostrava penedit d’aquesta trapelleria. Prieste encara va viure dos anys més, fins els 105, per explicar la peculiar anècdota que va protagonitzar el 1920. I vet aquí aquesta bandera, ara a Tòquio, esperant si enguany serà onejada o no. Veurem…