Equívocs comuns de treballadors estrangers al Japó o d’empreses japoneses a l’exterior
No fa pas gaire vaig estar parlant amb una persona molt propera que treballa en una empresa japonesa internacional fora del Japó i vaig poder comprovar que tenia unes creences preestablertes i s’havia fet unes conjectures dels japonesos i del Japó totalment equivocades. Al llarg d’aquests anys treballant al Japó he tingut l’ocasió de treballar amb empreses i institucions japoneses i col·laborar amb molts estrangers que han tingut èxit i fracassos al país i n’he extret un seguit de lliçons que m’han servit força en el meu bagatge professional.
Un dels errors principals que tenen moltes persones que venen a treballar al Japó -o que treballen en empreses japoneses, com és el cas de la persona que us comentava- és sobrevalorar els coneixements d’anglès dels japonesos. Cal ser conscient que el nivell de llengua anglesa mitjà del país és molt inferior a la immensa majoria de països europeus -i fins i tot diria que americans o asiàtics. I fins i tot ens trobem el cas de persones que parlen bé l’anglès no vol dir que sigui necessàriament coneixedor d’un univers simbòlic que compartim molts europeus i/o americans.
Als països asiàtics -i molt específicament el Japó- és molt important ser conscient de no sobrevalorar les habilitats lingüístiques i cal entendre que parlar bé anglès no significa ser “bi-cultural”; de la mateixa manera que ho significa per d’altres idiomes, amb l’excepció d’aquelles persones que bé són fills/nets de matrimonis mixts o bé que han viscut un període considerable en un país determinat. Hom pot saber molt anglès, francès o, fins i tot, català, però ser molt tancat i conservador en molts àmbits. Així doncs, l’idioma i la cultura estan relacionades però en cap cas són intercanviables.
L’impacte cultural -o, potser millor dit, el pas de viure a una altra cultura- és quelcom que també pot suposar problemes per a treballadors estrangers al Japó o, en el cas contrari, per a persones que treballen a empreses japoneses a l’estranger alhora de tractar amb els seus caps o companys japonesos. Els xocs culturals a nivell professional -i, fins i tot, personal- ja els vaig comentar fa unes setmanes en aquest blog al post “Carta d’ajust ‘expat’”.
Un altre errada que cometen molts estrangers al Japó o d’altres no-japonesos que treballen a empreses japoneses a l’estranger és voler implementar projectes o posar en marxa iniciatives amb celeritat. Alguns estrangers no són capaços d’entendre que, al Japó, la confiança afectiva és molt més important que fer negocis ‘racionals’. Sovint, en una empresa cal privilegiar molt àmbits com les relacions amb els clients, els proveïdors i tenir molt en consideració els mateixos equilibris interns dins de la mateixa, més enllà d’altres consideracions que hom primaria en qualsevol empresa occidental.
És molt important saber que la cultura japonesa valora molt la paciència i la persistència, com es pot veure amb l’expressió 石の上にも三年 ( Ishi no ue nimo sannen. literalment vol dir “seure damunt d’una pedra durant tres anys”, implicant que fins i tot una pedra freda s’escalfarà si hom s’hi seu durant tres anys. Aquesta dita, que em sembla que l’he mencionat en algun altre post d’aquest blog, fa referència a la virtut de la paciència i com aquesta condueix a l’èxit. Això és important en aquest context perquè com més ràpid hom intenta avançar al principi, més resistència és probable que hom hi trobi. No obstant això, aquesta resistència serà molt subtil i es manifestarà en somriures i aprovacions amb el cap però sense fer cap progrés real.
Pels japonesos, és molt important entendre i comprendre d’on ve la persona que tenen al davant, què té al cap i al cor i, per ells, això només és possible passant temps junts i escoltar atentament a l’altre. És per això -i també per altres raons que no detallarem aquí ara mateix- que quan són a punt de tancar un negoci -o quan el tanquen definitivament- acostumen a anar a celebrar-ho i beure alcohol copiosament; entre d’altres coses, per conèixer ‘en realitat’ amb qui fan negocis. “Drunk words are sober thoughts” (paraules borratxes són pensaments sobris), diuen en anglès.
Erin Meyer, una de les màximes autoritats de com es conforma la confiança a través de diferents cultures, desglossa en el seu llibre “The Culture Map”, la confiança en confiança cognitiva i confiança afectiva: en països com els Estats Units, el Regne Unit o Alemanya, prioritzen la confiança cognitiva, que es basa en la confiança que hom sent en els assoliments, les habilitats i la fiabilitat d’una altra persona. En canvi, a països com el Japó o la Xina, la confiança afectiva és més important. Aquesta forma de confiança es construeix a partir de sentiments de proximitat emocional, empatia i amistat. En lloc de venir del cap, ve del cor.
En el que Meyer -i crec que tothom- està d’acord és que, en la immensa majoria de casos, l’empatia és una de les habilitats clau en qualsevol persona que aspiri a tenir un lloc de responsabilitat. Independentment del context cultural en què hom es trobi, l’empatia és una habilitat clau que tots hauríem de desenvolupar. Ser hàbil en comprendre i compartir els sentiments i les perspectives dels altres és fonamental per a unes relacions laborals efectives.
A més, l’empatia no només millora la comunicació perquè permet comprendre millor les necessitats i preocupacions dels altres, facilita la resolució de -o evita- possibles conflictes i millora la col·laboració dins d’un col·lectiu sinó que fomenta la creativitat i la innovació en les organitzacions i sovint es desenvolupen relacions més fortes amb els clients i la resta de públics.
