Enfocar-se després de disperar-se

Els moviments que regeixen el nostre univers tendeixen a ser oposats i a complementar-se alhora. És un principi cosmològic que explica la dualitat de tot allò que existeix en l’univers: allò que es únic es divideix en dues forces fonamentals, oposades però complementàries, que es troben a l’origen de totes les coses, com explica la filosofia taoista i confucianista. Segons aquesta idea, cada ésser, objecte o pensament és una unitat composta per dues facetes o “forces”; cada cosa té un complement del qual depèn per a poder existir i que, alhora, es troba en el seu propi interior. Aquestes dues forces són dinàmiques, atraient-se (quan són de natura oposada) i repel·lint-se (quan són de la mateixa natura) constantment.

Aquest mes farà nou anys de l’inici d’aquest bloc i, com tot en la vida, ha tingut períodes més i menys intensos però ha mantingut sempre una certa unitat. Potser no de continguts, ni de to, però sí d’esperit i de crítica. És per això que després d’una tensió es produeix una distensió, després d’una pujada es produeix una baixada i tants d’altres exemples. És per això, doncs que l’any que començarem properament procuraré escriure (i reflexionar) una mica més a propòsit de tot plegat, tot i que no ens serà fàcil en la situació que estem… I que encara pot arribar a ser pitjor.