Els defensors de les causes nobles
Fa unes poques setmanes em vaig trobar amb una situació força inusual però que encara passa molt, en especial a Internet: la reproducció total d’un article meu en un mitjà en el qual no treballo ni he tingut mai relació. Hi ha persones que encara, avui dia, creuen tenir el dret de poder copiar treballs i obres originals d’altri per poder-se’n aprofitar política i/o sobretot econòmicament, o com a mínim, intentar-ho.
El cas és que el passat 30 d’agost a primera hora del matí m’arriba una notificació que un text meu acaba de ser publicat i m’estranya perquè no hi havia previst cap text a les properes hores, almenys que m’haguessin avisat. Faig un cop d’ull i veig que l’article d’opinió que em va publicar el diari Gara dies abans, “El complejo laberinto birmano” estava essent reproduït en un mitjà anomenat “Nueva Revolución”.
Desconeixia l’existència d’aquest mitjà que es defineix com “un periódico digital creado en Diciembre de 2014 como un espacio de encuentro para distintas opiniones políticas en el que prima la conciencia social y un lugar de denuncia de injusticias políticas, sociales, medioambientales o humanas. Nueva Revolución es un medio de comunicación independiente que no está vinculado a ninguna organización política, empresarial o sindical”; és a dir, aparentment uns periodistes defensors de les causes més nobles que hom pot defensar. Aquest diari va ser fundat per Javier Fernández Ferrero i té com director Angelo Nero i cap de continguts el periodista i productor audiovisual Oriol Sabata, segons la seva pròpia web.
Navegant per la xarxa, però, vaig poder veure que alguns mitjans conservadors espanyols acusen al fundador d’aquest mitjà de disposar d’una xarxa de diversos portals digitals que operen per seguir les directrius de dirigents de l’entorn de Podemos. Sembla ser que Fernández Ferrero no és només fundador d’aquest mitjà sinó que compta amb un altre mitjà que s’anomena Contrainformación i el portal Spanish Revolution, que a la vegada dóna nom a la seva companyia, una empresa mercantil anomenada Spanish Revolution amb seu en el petit poble de Paderne de Allariz, a Ourense.
El primer que vaig fer fou escriure un correu electrònic al responsable de la secció d’Internacional del diari Gara, Dabi Lazkanoiturburu, per preguntar-li si l’empresa editora del diari tenia alguna mena de conveni o d’acord amb els responsables de “Nueva Revolución” per compartir continguts. Em va respondre de seguida dient que no ho sabia i que ho preguntaria. Poca estona després em va confirmar que l’empresa editora no en sabia res i que n’informaria per veure què se’n podia fer. Per la meva banda, vaig fer una piulada a X, abans coneguda com Twitter, en un to irònic mostrant la meva sorpresa de veure’m ‘fitxat’ per un mitjà sense saber-ho.
A la facultat -almenys on vaig anar jo- varem veure a l’assignatura “Dret a la Informació” que el codi penal espanyol considera un delicte relatiu a la propietat intel·lectual castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys copiar un text a través de qualsevol mitjà, sense l’autorització dels titulars dels corresponents drets de propietat intel·lectual, amb ànim de lucre i en perjudici d’un tercer. Malgrat que “Nueva Revolución” només compti amb llibreries i articles d’inspiració comunista com publicitat, és més que evident que la pàgina web està feta a través d’una empresa i que, com tota empresa, té com objectiu un ànim de lucre.
Els responsables d’aquest mitjà no poden apel·lar a les excepcions de l’ús de la propietat intel·lectual, reconegudes per la llei, perquè no s’hi ajusten en cap cas. Segons el codi penal, es poden reproduir obres ja divulgades sens l’autorització de l’autor en el cas que sigui “fins de seguretat pública o per al correcte desenvolupament de procediments administratius, judicials o parlamentaris”, la dugui a terme “una persona física exclusivament per al seu ús privat, no professional ni empresarial, i sense fins directament ni indirectament comercials”, que “la reproducció es faci a partir d’obres a què hagi accedit legalment des d’una font lícita” i que “la còpia obtinguda no sigui objecte duna utilització col·lectiva ni lucrativa, ni de distribució mitjançant preu”.
A més, la llei també permet divulgar obres sense el permís de l’autor en els casos que “es realitzin en benefici de persones amb discapacitat sempre que els actes de reproducció no tinguin finalitat lucrativa, guardin una relació directa amb la discapacitat de què es tracti, es duguin a terme mitjançant un procediment o mitjà adaptat a la discapacitat i es limitin a allò que aquesta exigeix”. Els responsables d’aquest mitjà tampoc poden apel·lar a la cita ja que van copiar el text sencer o a la il·lustració amb finalitats educatives o d’investigació científica.
La meva reacció va ser escriure directament els responsables de la web, no sense abans haver de fer una bona recerca per trobar com poder contactar amb aquests. Uns periodistes que s’erigeixen com a defensors de causes nobles que siguin difícils de contactar directament ja resulta una mica contradictori. Els vaig demanar que desitjaria que, com tot treballador, cobrar per la meva feina de manera digna, els vaig adjuntar una factura de la meva empresa a l’empresa Spanish Revolution de Fernández Ferrero i els vaig oferir de poder col·laborar amb ells, si així ho desitjaven. La resposta del meu correu electrònic, a dia d’avui ha estat el silenci més absolut.
El dia 8 de setembre, una setmana i escaig després de la publicació de l’article, vaig veure que el director del mitjà, un senyor que es fa dir Angelo Nero (‘Àngel Negre’ seria en català i sona més a una pel·lícula de sèrie B italiana que a un nom real) va respondre una de les meves piulades en que desitjava posar-se en contacte amb mi i demanar-me disculpes. La meva resposta, també amb ironia, feia així: “No hay problema: después de ver que sois buena gente, quedé tranquilo porqué como personas con valores, favorables a retribuir de manera justa a los trabajadores, estoy seguro que me pagareis por el trabajo realizado. Os dejo la factura y quedo a vuestra entera disposición para cualquier colaboración que necesiteis. Muchas gracias!”.
Evidentment, no he sabut res més al respecte d’aquesta colla pessigolla ni, efectivament, tampoc han tingut la decència de pagar la factura. Vés per on que aquests companys periodistes amb valors i defensors de les causes més nobles i les injustícies presumptament també cometen delictes i injustícies, en aquest cas contra mi. Aquesta hipocresia d’aquests elements que s’erigeixen en defensors de la justícia es fa palesa en petites coses com aquestes. Al cap i a la fi, són el millor exemple que il·lustra el fet que al final, sigui qui sigui, hom cerca el seu lucre personal, passant per damunt del que sigui. Això sí, alguns poden dir que tenen consciència social i són defensors de causes nobles quan en realitat, si poguessin, explotarien el proïsme talment igual o pitjor que els qui assenyalen amb el dit.
