El veïnatge
Com he explicat més d’una vegada al llarg d’aquests darrers anys, les relacions laborals i socials al Japó són notablement diferents de les que tenim al nostre país: aspectes fonamentals com la comunicació, les normes socials i la forma de relacionar-se són notablement diferents de les nostres. Sens dubte, aquestes diferències culturals poden ser una font d’enriquiment i d’aprenentatge quan hom viu i treballa al país, és obert a viure amb plenitud i és curiós amb tot allò que passa al voltant.
Una de les coses que em van sorprendre més quan vaig venir a viure aquí fou les relacions de veïnatge. A l’àrea (barri, zona o digueu-li com vulgueu) on visc, la majoria de la gent fa poca vida al carrer, a diferència del que passa a casa nostra, i ho pot veure que entre els veïns no intercanvien moltes converses en el seu dia a dia. Tot i això, de cop i volta, hom pot veure que un dia concret hom pot veure a tots els veïns en una trobada al centre comunitari o celebrant alguna cosa al temple xintoista. En veure això, em preguntava: quina organització més discreta que tenen aquesta gent!
El cas és que les comunitats de veïns tenen un sistema d’organització independent i inferior al sistema municipal i s’utilitza per informar la comunitat sobre esdeveniments, notícies d’interès comú, dies de reunions, horaris per llençar la brossa, festes tradicionals, dies de neteja comuna, i moltes altres dades, des de les més senzilles fins a les més rellevants. El més curiós del cas és que tota aquesta organització veïnal es fa gràcies al “kairanban” (回覧板), que significa literalment “taulell itinerant”. Aquest “kairanban” pot ser una carpeta o un quadern que circula de porta en porta cada setmana com a mitjà de comunicació veïnal.
Un altre aspecte important de l’organització són els grups veïnals anomenats “han” (班) o “kumi” (組), que es creen per dividir les grans tasques de la comunitat. Dins de cada grup, se selecciona cada any un responsable que s’encarrega d’organitzar el grup, assistir a reunions i informar el seu grup. Una altra tasca del responsable és gestionar els diners per a les despeses de la comunitat -com la compra d’eines i productes de neteja- i ha de tenir una responsabilitat específica dins del grup de responsables, com ara la neteja del carrer, l’organització d’esdeveniments esportius, la regulació del trànsit o l’organització de festivals. Tot això varia segons la comunitat, ja que cada zona s’administra i s’organitza de manera diferent.
El càrrec de responsable de grup, anomenat “kumichoo” o “hanchoo”, és anual i rotatori. Aquesta és una responsabilitat que moltes persones no volen assumir, però ho fan perquè és una obligació. Aquesta estructura és potser la base del “secret” dins de la societat japonesa, tant a l’hora de fer front a desgràcies com a l’hora d’organitzar festivals i esdeveniments amb una precisió mil·limètrica. Pels estrangers, participar en la comunitat pot esdevenir un repte majúscul, especialment si no es domina l’idioma, però el simple fet de voler-hi participar és molt apreciat per la comunitat i, en la majoria dels casos, no els demanen tasques difícils.
I és que el fet de tenir el privilegi de viure en un indret tradicional del Japó significa descobrir -des del cor mateix de la societat, des del mateix poble que ha conservat tradicions i formes de fer que es perden en la nit dels temps- aquells hàbits, costums i procediments que no són evidents des de l’exterior i que només descobrim quan les experimentem en primera persona.
