El preu de la infidelitat
El Japó és un país que proporciona sorpreses pràcticament a diari, com a mínim a mi. La setmana passada, l’endemà d’escriure sobre la notícia dels funcionaris de la junta d’educació de Funabashi que no volíen perdre l’autobús, vaig llegir una altra notícia que em va recordar una cosa que em va dir una vegada un bon amic no fa gaire temps i que em va deixar estupefacte.
La notícia la vaig llegir al diari Asahi Shimbun i explica que una sentència recent d’un tribunal de Tòquio obliga a una dona de 37 anys a pagar una compensació de 110.000 iens (uns 950 euros) al marit d’una altra dona per haver mantingut relacions sexuals amb la seva esposa. De fet, el marit també va demandar a la seva dona per infidelitat ja que aquestes es van conèixer a través de la xarxa. La sentència, que no és comú al país del sol ixent, assegura que les relacions sexuals entre persones del mateix sexe també són infidelitat.
De fet, segons la llei i el dret civil japonès, una infidelitat consisteix literalment en que una persona casada cometi adulteri amb una persona del sexe oposat i, per tant, i sempre seguint la llei japonesa, les relacions sexuals entre persones del mateix sexe no podrien ser considerades com infidelitat. Tot i això, aquest tribunal toquiota interpreta que el fet que les dues dones mantinguessin relacions sexuals era un acte que soscavava l’harmonia del matrimoni i, per tant, constituïa una infidelitat.
Aquesta notícia em va fer recordar aquesta conversa que he explicat al principi amb aquest bon amic. No em podia creure que, en un país tan avançat i poc (o gens) religiós com és el Japó, la infidelitat pogués ser constitutiva de persecució judicial. Tot i que em vaig creure el que em va dir, vaig parlant-ho després amb amics advocats i experts en dret em van confirmar tal extrem i fins i tot algun cas de picaresca al respecte. Al cap i a la fi dóna la impressió que l’espòs o esposa ‘ofesa’ amb la infidelitat té l’opció de demanar una compensació a una tercera persona per haver ‘utilitzat’ la seva parella, com si talment s’hagués tractat d’una mena de lloguer per ús indegut, tot i que probablement en casos com aquests pugui aquest eventualment ser el darrer. Al·lucinant. Com si talment fos una reminiscència d’alguna llei de l’Edat Mitjana o, fins i tot, anterior. Bo és saber-ho, doncs.
La bona notícia de tot plegat és que poc a poc, malgrat sigui de forma indirecta, es van reconeixent la igualtat de drets dels homosexuals al Japó. M’explico: el març de l’any passat, el Tribunal Superior de Tòquio va condemnar a una dona pagar una compensació a la seva parella del mateix sexe per trencar la seva unió després de ser-li infidel. Per a aquest tribunal, una unió entre persones del mateix sexe havia de ser tractada de la mateixa manera que un matrimoni heterosexual. I no fa gaires dies, un tribunal japonès va declarar que era inconstitucional declarar el matrimoni només entre persones de sexes oposats ja que això violava la igualtat dels ciutadans.
Petits passos que, indirectament, provoquen un reconeixement de la igualtat entre els matrimonis del mateix sexe, malgrat sigui gràcies a una altra llei que també ens remunta a temps molt pretèrits. Actualment, segons les estadístiques, la infidelitat està força acceptada al Japó: només cal veure la quantitat de Love Hotels que hi ha a totes les ciutats. Segons una investigació publicada fa uns mesos, un 15,2% de les dones i el 20,5% dels homes confessava enganyar a la seva parella almenys amb una altra persona. De fet, fins i tot van fer un rànquing en què la prefectura on resideixo és la que hi ha més infidelitat amb una mitjana de més del 30% de les parelles (gairebé una de cada tres), seguida de Kioto o Wakayama. Tot i això, el millor consell és el de no temptar la sort de trobar un marit o una esposa extremadament zelosa de la llei.
