Conceptes

Una de les moltes coses que he après al llarg de la meva -ja llarga- experiència al Japó és que, malgrat que la qualitat de vida és alta, viure i treballar en aquest país no és fàcil. Afortunadament, al llarg d’aquests anys, he tingut la sort de conèixer i comprendre molts conceptes que la majoria dels qui no han nascut i no han crescut al país acostumen a ignorar i que, desafortunadament, no els permet tenir un coneixement en profunditat de l’ànima i l’essència del país i els impedeixen no només tenir una certa excel·lència a nivell laboral sinó també desenvolupar una comunicació i relacions personals en plenitud.

Els primers conceptes amb què hom es topa sense adonar-se és el de la dicotomia del “Honne to Tatemae” (本音と建前); és a dir, “Honne” -o sentiments reals- i “Tatemae” -o correcció formal. Tractar de comprendre aquests conceptes des d’una visió occidental és inútil sense tenir en compte els conceptes èmics i ètics ni tampoc altres dobles codis intrínsecs de la societat nipona.

El concepte d’”Honne” tracta dels veritables sentiments que tenen els japonesos i que reprimeixen per no expressar-los de forma oberta en la societat. Malgrat que hom podria pensar que aquest concepte és equivalent al de la hipocresia occidental, és molt lluny de la realitat: evitar expressar els veritables sentiments per prevenció a entrar en conflicte amb d’altres persones tant a nivell personal com professional.

“Tatemae” -que significa literalment “façana”- són aquests comportaments (i fins i tot opinions) que la societat nipona considera “adequats” a l’hora d’establir qualsevol tipus de relació humana o professional; és a dir, un concepte similar al que hom coneix com “políticament correcte”. Els japonesos són individus extraordinàriament jeràrquics i viuen segons codis socials establerts des de temps remots i es cenyeixen a aquestes normes sense sortir del paper. El que hom mostra en públic és part del propi paper específic en la societat o la posició dins de l’organització i hom espera un comportament de manera determinada, independentment de les preferències o opinions personals.

Aquest és una de les principals claus de volta alhora d’establir relacions de confiança amb contraparts japoneses: debatre i negociar amb aquestes pot semblar aparentment senzill i que hom està d’acord amb els posicionaments que es proposen però això no vol dir que realment ho estiguin sinó que aquests estan simplement adoptant la forma de “Tatemae” intentant quedar bé, evitant conflictes i mantenint l’harmonia. Saber trencar aquest mur només és apte per aquells qui coneixem realment aquests conceptes.

Com he mencionat abans, els japonesos són individus extraordinàriament jeràrquics i viuen segons codis socials establerts des de temps remots dictant fins i tot com parlar amb una altra persona, qui s’asseu on en una reunió o fins i tot qui puja primer en una escala mecànica o en un ascensor. Els conceptes d’”Uchi to Soto” (|内と外) -que volen dir, respectivament, “Dins i Fora”- van en aquesta direcció que els individus solen pertànyer a diferents col·lectius alhora, com ara les seves famílies, les seves empreses, els seus departaments, etc. i en funció del context, la dinàmica interior/exterior és canviant. Sovint la gent es refereix a l’empresa o la família com “Uchi” distingint-la dels “altres”.

Però el que això podria ser quelcom negatiu per als “Soto”, suposa tot el contrari: els japonesos tenen molt clar que cal sempre honorar el grup “Soto” -és a dir, els de fora- mentre que els “Uchi” són els qui han de rebaixar-se. És per aquest motiu -la dicotomia “Uchi to Soto”- que existeix un altíssim nivell d’atenció al client al Japó. Observareu també que pràcticament tots els turistes que visiten el Japó al seu país d’origen conten meravelles del país però les persones que es veuen obligades a viure-hi sovint se senten frustrades després de pocs mesos, quan acaba la “lluna de mel” i comencen a experimentar el xoc cultural sense tenir el coneixement d’aquests conceptes.

Certament la dicotomia “Uchi to Soto” també té una vessant extremadament negativa per la forta orientació jeràrquica i grupal dels japonesos, per això molts d’ells es refereixen als estrangers despectivament com a “gaijin” (外人, el que nosaltres podriem traduir com “alienigena”, “outsider” o “guiri”). “Gaijin” és la forma abreujada de “Gaikokujin” (外国人), que significa “estranger” però eliminant 国 (koku o kuni, o país). Aquest terme sovint s’utilitza de manera negativa per distingir entre japonesos i forasters, indicant que no pertanyen ni formen part del grup.

Sovint hom parla també de la dicotomia “Omote to Ura” (|表と裏) -literalment “cara i esquena”- similar al “Honne to Tatemae” (本音と建前), tot i que amb importants i significatius matisos: “Omote” seria la imatge que algú té o que projecta i l’”Ura”, en canvi, és el costat fosc i ocult que pot ser inacceptable pels receptors. Un exemple que podria ser molt vàlid per explicar la diferència entre el “Honne to Tatemae” i l’”Omote to Ura” seria el cas de l’Ellen i en Harvey Weinstein, que projectaven una molt bona imatge (Omote) però que un cop va sortir el que passava darrera les bambalines (Ura), va provocar una repulsa social immediata.

Tot i que “Ura” es relaciona normalment amb quelcom dolent, no vol dir que sigui necessàriament sempre així: en el camp de la comunicació sovint és imprescindible conèixer l’”ura banashi” (el que en anglès seria la “inside story”, la veritable història o motivació real) i no només la explicació superficial d’”Omote” que sovint hom proporciona. Així i tot, per poder tenir accés a l’”Ura banashi” cal assegurar-se pertànyer al grup adequat “Uchi” i que algú vulgui dir sense “Tatemae” què passa entre bambalines. És per això que prendre una copa amb els companys de feina és gairebé tan important com la mateixa feina en la vida laboral dels japonesos.

Sovint els “Gaikokujin” que viuen i treballen al país desconeixen -fins i tot molts d’aquests menyspreen- aquestes i altres dicotomies que són imprescindibles per a entendre l’entorn on hom es mou. Hi ha gent que creu que amb tenir el títol d’idioma a la paret és suficient per a establir una comunicació efectiva però sense integrar-se realment, entendre la cultura i conceptes com aquests no només és molt complicada la integració personal i professional en aquest país. Lliçons com aquestes són les que no s’aprenen a les escoles sinó establint una comunicació efectiva i llaços personals i professionals que ens permeten entendre el proïsme, quelcom que no és precisament poc.