web analytics

Conceptes (III)

Pels qui ens agrada el món de la comunicació, viure en un país asiàtic com la Xina o el Japó (com és el meu cas) és quelcom que ens suposa un mestratge que seria impossible d’adquirir-lo pràcticament a cap altre indret del planeta. Els estereotips que vinculen la manca de comunicació amb les cultures orientals sovint s’originen de premises falses o bé contaminades per una visió occidental que no ajuda pas a poder comprendre i, en conseqüència, a no establir una comunicació efectiva. 

Fins i tot les persones que coneixen efectivament l’idioma ignoren que la cultura japonesa acostuma a estar plena de comunicació amb un context elevat i regles tàcites i no escrites. El fet de viure en una zona de la regió metropolitana de Tòquio en què pràcticament sóc l’únic occidental ha estat fonamental per conèixer-les en profunditat. Viure a Tòquio o Kanagawa, plagat d’estrangers, impedeix a una gran majoria d’aquests llegir l’aire. 

El terme kuuki ga yomenai (空気が読めない) s’aplica normalment a aquestes persones -normalment estrangeres, però no necessàriament- que “no saben llegir l’aire”; és a dir, que ignora els senyals socials del seu voltant. Aquest concepte és especialment important per aquelles empreses que eventualment contracten treballadors de fora del país. Sovint aquests empleats ignoren aquests senyals socials i atribueixen al racisme o a la xenofòbia els problemes que ells puguin tenir o bé generar. 

Com he comentat alguna vegada, l’equilibri i l’harmonia és quelcom importantíssim entre els membres dins d’un grup (el concepte “Uchi”, que us explicava). En un principi, quan venia de turista i anava a un restaurant, no entenia el per què un grup de persones que anaven plegades demanaven el mateix plat de menjar o bé la mateixa beguda: el consens del grup és extremadament important. És per això que en japonès empren termes que -almenys en les llengües que conec, que no són poques- no són gaire freqüents: aun no kokyu (“estar perfectament a l’uníson”) i  anmokuchi (“coneixement tàcit”) són només alguns exemples. 

És molt difícil trobar a qualsevol altra part del món una cultura de treball tan extremadament dedicada a l’èxit col·lectiu del grup a través de l’equilibri i l’harmonia. Molt sovint veiem que en grups de treball a Europa hom no té la mateixa implicació en el grup, ni tan sols sovint segueixen els mateixos senyals de comunicació: al Japó llegir l’aire i seguir les regles tàcites és un must mentre que d’altres països necessiten instruccions verbals clares i precises per treballar, vet aquí la diferència. 

És evident que aquest “aire” que hom llegeix ha estat modelat i consensuat prèviament pel grup, o per les persones que prèviament havien format part d’aquest “Uchi” i que ha romàs imprès. Fins i tot una gran part d’aquests membres del grup no poden ni tan sols definir aquest “aire” i alguns ni se n’adonen. És per això que molts estrangers, tot i sabent l’idioma, s’estimben sovint en els primers mesos d’estada en una empresa japonesa. 

L’experiència d’aquests anys també em permet veure que cada vegada més empreses japoneses -especialment aquelles que tenen relacions amb l’estranger o ja internacionals- avancen cap a una cultura de treball més diversa en un entorn global. Tot i això, si aquesta empresa disposa d’una majoria de treballadors locals hom pot observar que sovint és inevitable que parcialment es formi un “Uchi” amb regles tàcites i un aire propi. 

Les antigues regles que han funcionat tota la vida és molt difícil que desapareguin en un no-res.