Conceptes (II)
Davant l’èxit de visites i els nombrosos comentaris en públic i en privat que he anat rebent aquests darrers dies per l’article precedent sobre alguns conceptes relacionals del Japó, he decidit escriure’n un altre a partir d’una anècdota que vaig viure no fa gaire. L’anècdota en sí, que potser és més freqüent del que hom pot imaginar, em va fer recordar un dels magnífics llibres de la meva antiga veïna a Brussel·les, Amélie Nothomb, titulat “Stupeur et tremblements”, “Estupor i tremolors” en la seva versió catalana precisament traduïda per Antoni Dalmau i Ribalta, expresident de la Diputació, diputat al Parlament de Catalunya i professor de la meva facultat.
L’anècdota en sí, per no revelar dades personals irrellevants, la resumiré sense incloure-hi gaire informació: un conegut havia renunciat al seu lloc de feina en una empresa japonesa en només una setmana perquè li va semblar una ofensa que, pel fet de ser un nou empleat, li fessin fer tasques que li semblaven que no li pertocaven fer i, fins i tot, les considerava humilants. A “Stupeur et tremblements” passa, si fa no fa, el mateix: la protagonista, la mateixa Amélie Nothomb, entra a treballar en una empresa japonesa i, a causa d’unes desafortunades circumstàncies, serà degradada progressivament del seu lloc de treball fins al lloc més baix de l’empresa.
I és que malgrat Amélie-san parla perfectament japonès -va néixer a Kobe, filla del cònsol de Bèlgica al Japó- desconeixia totalment la cultura i l’essencial jerarquia japonesa talment com el protagonista de l’anècdota personal. Molts occidentals -malgrat que tinguin tots els títols del 日本語能力試験 Noken penjats a la paret- encara no comprenen la jerarquia que en aquest país se sol aplicar en els centres de treball, estudis i d’altres indrets on les persones interactuen a nivell de grup per un propòsit últim en comú.
Ja vaig insinuar en l’article anterior que, dins del sistema social japonès, la jerarquia és quelcom molt important i natural que és inculcat als infants des de ben petits i que reflecteix, de manera plena i exacta, el que és la filosofia del Japó. El seu origen es remunta al mestre i filòsof xinès, Confuci, que tenia els seus primers seguidors que, al mateix temps, ensenyaven posteriorment a la següent tongada de seguidors i que havien de mostrar respecte per ordre d’arribada. Aquest tipus de jerarquia no només s’aplica al Japó sinó també a la Xina i a Corea.
Per aquests tipus de situacions, en japonès també tenen paraules específiques per aquests conceptes: “Senpai”(先輩 ), que es podria definir com aquell “company que arriba abans” o “company amb més experiència” i el “Kouhai”( 後輩 ), que seria el seu oposat, és a dir, el “company que arriba després” o “company amb menys experiència”. També existeix el concepte de “Douhai”( 同輩 ), que faria referència a aquell que arriba al mateix temps o que té la mateixa experiència però que hom podria desigualar segons la importància o l’experiència prèvia.
Segons aquesta jerarquia gairebé ancestral, el “Kouhai” ha de mostrar respecte i fer tot allò que ordeni el “Senpai” i per aquest motiu no és estrany veure els “Kouhai” realitzar tot tipus de tasques -incloses les de neteja-, requeriments i fins i tot els capricis dels “Senpai”, sense mostrar cap tipus de qüestionament. De la mateixa manera, els “Senpai” assumeixen la funció de ‘mentor’ tenint com a funció la de guiar els “Kouhai” i mostrar-se com exemple. Hom creu que aquest antic costum és imprescindible per mantenir l’”equilibri”, un altre dels conceptes que ja vaig mencionar en l’article precedent.
La societat contemporània globalitzada i oberta ha portat al qüestionament aquest sistema en casos com el d’un “Senpai” jove i un “Kouhai” adult o el d’una dona “Senpai” i un home “Kouhai”, situacions que solen incomodar a alguns japonesos pel fet que el tracte comunicatiu sols depèn del nivell jeràrquic. També es poden generar situacions en les que es fa present l’abús de poder fent que els “Kouhai” sentin massa pressió i bloquegin el desenvolupament del grup, tot i que existeixen normatives i lleis que pretenen evitar qualsevol tipus d’abús. També cal aclarir que, en algunes empreses japoneses amb presència de treballadors estrangers, s’evita incloure a aquests en aquest sistema ja que, com hem vist, podria ser malinterpretat.
Comprenent, doncs, aquesta nova dicotomia “Senpai”-”Kouhai” cal preguntar-se abans d’iniciar una aventura professional o personal al Japó si realment hom està preparat per un ‘défi’ com aquest. No reeixir en un àmbit com aquest no significa en absolut ser un mal professional o ser una mala persona: vegeu què li va passar a l’Amélie Nothomb a “Stupeur et tremblements” i des de ja fa molts anys és l’escriptora amb més èxit a Bèlgica i una de les més venudes a tota la francofonia.
