Carta d’ajust ‘expat’

Cada vegada més sovint m’arriben històries d’estrangers al Japó que han tingut tal o tal altre problema al país per diverses qüestions però totes -principalment i en essència- per haver subestimat el xoc cultural després d’arribar al país. No és gens sorprenent que tots aquests siguin originaris de països i cultures monolingües, tenint com llengua materna un idioma, diguem, global. Curiosament no he observat aquest fenomen en persones originàries de països com Bèlgica, Països Baixos o Suïssa en què de ben petit hom està exposat a un entorn multicultural i multilingüístic.

Personalment, aquest em sembla un fet no decisiu però molt important sumat a la capacitat personal d’adaptació de cadascú. El xoc cultural, en sentit estricte, no només hom el pot assenyalar quan una persona marxa a viure fora del seu país: s’aplica, evidentment, a les persones que es mouen d’un país a un altre, però també passa quan les persones es mouen dins del mateix país; per exemple, quan hom es trasllada d’una zona urbana a una zona rural (o viceversa) o quan hom es trasllada d’empresa, les famoses cultures d’empresa.

La meva experiència d’haver viscut en cinc -sis ara- països diferents prèviament em permet dir sense cap mena de dubte que el repte d’haver vingut a viure al Japó l’he aconseguit canalitzar de manera molt positiva, donades les meves circumstàncies: edat, professió, situació personal, etc. Hom pot reconèixer, doncs, diverses fases que comencen amb una mena de ‘lluna de mel’ amb el país: quan hom es trasllada a viure en un lloc nou és molt habitual que la gent ho vegi tot de color de rosa: tot és nou, la gent és amable, nous companys i descobriments turístics, entre d’altres.

Un cop passa aquest ‘enamorament’, hom comença a trobar cada cop més diferències amb el país d’origen i s’inicien els problemes: aquest són els primers signes del xoc cultural. Les persones que viuen aquesta fase intenten tanmateix que les coses funcionin, recuperar aquesta ‘lluna de mel’ inicial però sovint tot plegat no es desenvolupa com hom ho espera. Aquesta fase està marcada per sentiments de preocupació, confusió i fins i tot de ràbia. Quan hom arriba a un moment baix és quan realment es pot reconèixer la capacitat d’adaptació de cadascú: hi ha alguns que no són capaços de seguir però molts d’altres s’avesen al nou entorn i les seves regles.

Aquesta seria la fase d’ajustament, que pot ser més o menys llarga depenent de cadascú, on hom pot passar per unes quantes pujades i baixades més, normalment mai tan profundes com el xoc posterior a la fase d’enamorament. A partir d’aquí, a base de dies i d’un enfocament positiu, hom es sent cada cop més còmodes amb la seva nova vida i entren en una etapa d’assoliment i consolidació.

Alguns estrangers arriben al Japó amb grans expectatives laborals o de negoci que xoquen sovint amb la cultura i la idiosincràsia nipona, com per exemple voler imposar canvis ràpids i sobtats en un projecte o en una empresa. Com he explicat en alguna nota precedent, sovint hi ha qüestions internes o relacionals que un estranger acabat d’arribar n’és totalment aliè i, per això, és molt complicat que hom pugui entendre i, per extensió, fer bé la missió encomanada.

La cultura japonesa té tendència a valorar molt positivament virtuts com la paciència i la persistència, com es pot veure en la dita 石の上にも三年 (Ishi no ue nimo sannen), que hom pot traduir com “fins i tot la pedra més freda s’escalfa si hom seu damunt durant tres anys”. La veritat és que per aquesta cultura, la paciència és una de les claus de l’èxit i malgrat alguns estrangers vulguin anar ràpid, sovint el progrés real és inexistent.

Per això crec que, sovint més que l’idioma, és important entendre com funcionen les coses al Japó i per què són com són: fins i tot els processos i situacions aparentment il·lògiques i ineficients tenen una història i és important comprendre i sublimar el per què. Entendre com funcionen les coses i per què són com són és tan fonamental com empatitzar i establir confiances afectives, com també passa al Brasil o a la Xina i majoria de països asiàtics. Aquesta forma de confiança es construeix a partir de sentiments de proximitat emocional, empatia i amistat. A diferència de la confiança cognitiva dels països occidentals, al Japó ve del cor.

Al Japó, doncs, l’empatia i la comunicació són habilitats clau per aconseguir l’èxit però si hom no fa l’esforç a entendre com funcionen les coses pot ser que no siguin suficients com per aconseguir els objectius.