Canvi de paradigma en les relacions Xina-UE

La Xina ha tingut, probablement, el seu pitjor any des de l’accés al poder del Partit Comunista Xinès a causa de la pandèmia global de coronavirus que no només ha afectat a milions de persones arreu del planeta sinó que suposarà una de les majors crisis que s’hagi conegut mai a nivell mundial. A nivell polític, la Xina també està tenint un dels seus pitjors anys que recorda: conflicte comercial i polític amb els Estats Units, les tensions a les illes Spratly, el conflicte fronterer amb l’Índia s’hi ha d’afegir ara el profund desencontre amb la Unió Europea que té tots els números per acabar amb un refredament de les relacions polítiques i, sobretot, comercials.

Enguany hi havia una data marcada en vermell a l’agenda: el 45è aniversari de l’establiment de relacions diplomàtiques entre la Unió Europea i la Xina. Per part xinesa, aquesta era una data en què es volien reforçar els llaços amb el bloc europeu amb la intenció del gegant asiàtic de portar-los a un “nou nivell”. És per això que, des de fa mesos, Pequín no ha estalviat recursos enviant tot tipus d’ajut a països europeus durant la pandèmia, assegurant que l’associació estratègica integral Xina-UE és una de les relacions exteriors més importants de la Xina.

Segons Pequín, la Xina i la Unió Europea són dos blocs importants, dos mercats importants i dues civilitzacions importants en el món actual i per això s’havia marcat en vermell la data del 14 de setembre a l’agenda per la cimera entre els líders europeus i Xi Jinping que s’havia de celebrar a Leipzig però que finalment, per raons òbvies, es celebrarà per videoconferència.

Per tal d’anar llimant possibles aspreses dels darrers mesos, Xi va enviar el ministre d’Afers Estrangers, Wang Yi, als principals països europeus -França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos i Noruega- per elevar les converses preparatòries per la cimera al màxim nivell diplomàtic. Aquest cop, però, Wang va sentir un to molt més dur del que està acostumat per part de la diplomàcia comunitària, quelcom que va provocar que a cada país que visitava es produís algun que altre desencontre.

En la seva primera parada a Itàlia, Wong es va trobar que l’activista hongkonguès Nathan Law, va adreçar una carta al cap de la diplomàcia italiana, Luigi Di Maio, demanant-li posar sobre la taula la manca de respecte als drets humans. A França, el president Emmanuel Macron no va estar-se de mencionar a Wang la seva preocupació sobre els drets humans a Hong Kong i a Xinjiang i va insistir en la necessitat que la Xina respectés els seus compromisos internacionals.

Però aquestes anècdotes no varen ser res amb el que va passar a Alemanya. En una trobada amb la premsa local, Wang va carregar contra el president del senat txec, Milos Vystrcil, que en per les mateixes dates havia iniciat una visita oficial de cinc dies a Taiwan, illa que la Xina reclama com territori propi. Wang va amenaçar Vystrcil dient que “pagaria un preu molt alt” i va acusar-lo de ser “l’enemic de 1.400 milions de xinesos”. Això va provocar una ràpida resposta de la ministra d’Afers Estrangers alemanya, Heiko Maas, que va recordar en la roda de premsa conjunta posterior a la seva trobada que la diplomàcia europea treballa en estreta cooperació mútua i va demanar al cap de la diplomàcia xinesa que s’abstingués de fer amenaces. Immediatament les cancelleries de la majoria de països europeus van recolzar les paraules de Maas. No va resultar estrany, doncs, que com a culminació advertís a Noruega de no donar el premi Nobel de la Pau als manifestants de Hong Kong, acabant una setmana plena d’imprevistos i revessos diplomàtics.

La Unió Europea té una llista ben llarga de greuges que ha començat a deixar de fer la vista grossa a Pequín. I ja no és només amb la repressió contra Hong Kong, el conflicte al mar de la Xina meridional i l’internament en camps de reeducació dels uigurs a Xinjiang – la Xina insisteix que aquests temes, com la qüestió taiwanesa, són qüestions internes i no són assumptes que hagin de discutir fora de les seves fronteres. La UE ja està molesta de la intransigència de la Xina per les moltes formes en què les seves empreses estatals o guiades per l’Estat compren en el mercat únic de la UE per distorsionar la competència o frenar les tecnologies comunitàries. En lloc de facilitar la inversió xinesa a Europa, la UE comença a restringir-la i està virant la seva política de cooperació amb el gegant asiàtic i mira de diversificar en cas que es produeixi una desconnexió de les economies, quelcom que Alemanya ja ha dit que no és un escenari que desitgi.

Una equidistància indesitjada pel llop guerrer

Els propers mesos seran decisius per les futures relacions entre la Unió Europea i la Xina, no només per la cimera del proper dia 14 sinó per tal com es desenvolupin els esdeveniments en diferents escenaris, tant polítics, econòmics i comercials. Un dels que la Unió Europea té més interès en l’àmbit comercial i econòmic: la implementació de l’acord de la primera fase entre els EUA i la Xina ha perjudicat a moltes empreses que havien començat a posar el peu a la Xina però que no van aconseguir la renovació de les llicències a causa d’aquest acord.

A nivell polític, Europa està a l’expectativa del que passi als Estats Units a les eleccions del novembre, ja que depenent dels resultats la Unió Europea avançarà processos. Si el demòcata Joe Biden esdevé el proper president dels EUA, Brussel·les cercarà una aliança amb el seu aliat històric i avançarà en la seva cooperació. Si per contra, Donald Trump és reelegit, la UE pitjarà l’accelerador per esdevenir més equidistant i independent de les dues grans superpotències del planeta.