“Amb una igualeta que tu”

Ira? Revenja? Estratègia planificada? Una gran campanya de màrqueting per aconseguir desenes de milions de visualitzacions en poques hores a força de fer la bugada fora de casa? Sigui com sigui, la cançó de Shakira publicada aquest divendres pel productor argentí Bizarrap titulada ‘Music Sessions #53’ ha estat motiu de comentaris a tot arreu, ja que la cantant colombiana va parlar en plata i va utilitzar els versos d’aquesta cançó per deixar com un drap brut a Gerard Piqué i dir fàstics de la seva actual parella, Clara Chía.  

Vomitant tota mena d’invectives, faltes de consideració, insults i fins i tot injúries, la cantant colombiana no només ha prostituït part de la seva intimitat sinó que indubtablement deu haver causat un impacte per sempre en els seus fills -que, recordem-ho, també tenen com cognom “Piqué”- a canvi d’una audiència que ja va pel camí de rècords. No recordo de res similar en el món de la música, potser l’únic que es pot comparar és el single de debut del cantant nord-americà Eamon quan va publicar el seu single de debut “Fuck it (I don’t want you back)” a finals del 2003 i que després va provocar la resposta d’una suposada ex-xicota anomenada Frankee amb un altre single titulat “F.U.R.B. (Fuck you right back)”. Però a banda del negoci que suposa aquest èxit per la cantant colombiana i totes les marques i sangoneres que tracten de treure’n rèdit, el que pràcticament ningú ha explicat què és el que ens comunica, què és el què ens diu, aquesta cançó sobre la mateixa cantant.

A primer de carrera de comunicació hom aprèn en les primeres classes l’estructura bàsica i els elements que conformen la comunicació: l’emissor, el receptor, el canal, el missatge, el codi, la situació, el context, etc. I no cal ser un expert per veure que Shakira ha compost aquesta cançó amb ira i aversió envers la seva exparella, però també -malgrat que no ho reconegui- amb desesperació, malícia i ànim de ferir. Aquesta manca d’empatia, odi i maldat que deixa veure de manera evident podria mostrar una fotografia perfecta de com és realment la personalitat de la cantant sud-americana, ja que sovint es diu que els mals moments revelen el nostre veritable jo. 

Llegint la cançó observem, només començar, que es refereix despectivament a l’exjugador blaugrana com a “tipo” i en fa la tornada de la cançó; posteriorment s’hi refereix com “campeón”, “baby”, “gato”, “novato” i “bebé”, aquesta darrera podria ser una de les maneres de dirigir-se a ell en la intimitat. Aquesta violència verbal no només denota una conducta agressiva sinó que podria ser que Piqué hagi estat víctima de bulling o d’algun tipus de maltracte per part de la cantant i/o del seu entorn. 

Seguidament diu: “Perdón, ya cogí otro avión/ Aquí no vuelvo, no quiero otra decepción/ Tanto que te las das de campeón/ Y cuando te necesitaba diste tu peor versión”. En aquest paràgraf ens diu diverses coses que ens descriu a la perfecció la cantant: la primera és que està centrada en ella mateixa i dona molta importància a les seves coses, sense expressar cap tipus d’interès envers els altres. La segona és que és incapaç d’enfrontar-se als problemes o al fracàs i l’única solució egoista que troba és fugir, sense comptar amb la necessitat dels altres, especialment dels fills. En aquest sentit, mostra una total i absoluta falta d’empatia i fa l’efecte que és incapaç de comprendre la necessitat i els desitjos dels qui l’envolten, particularment dels fills que tenen la necessitat de tenir un pare. 

“Sorry, baby, hace rato/ Que yo debí botar ese gato/ Una loba como yo no está pa’ novatos/ Una loba como yo no está pa’ tipos como tú”. Aquest fragment també desprèn joies que no em puc estar d’examinar: en primer lloc, quan diu que fa temps que hauria d’haver “botat aquell gat” (una de les accepcions en català és “calar foc”, segons el DIEC) evidencia una fredor emocional sustentada per aquesta manca d’empatia a la qual hom es referia prèviament. Seguidament, el fet d’autoqualificar-se com a “lloba” i rebaixant a Piqué com a “tipo”(sic) fa més evident encara un enorme narcisisme, ja que en tenir aquesta manca d’empatia, Shakira transmet una superioritat envers els altres. 

Algú podria justificar a la colombiana dient: “potser podria ser una forma de defensa per evitar que li facin mal” però la tornada de la cançó és ben explícita: “Pa’ tipos como tú/ A ti te quedé grande y por eso estás con una igualita que tú”. Aquí no només s’acaba de fer més explícit el que hom diu en el paràgraf anterior respecte a la seva suposada superioritat envers els altres sinó que el missatge que transmeten és de supèrbia absoluta i que ella és perfecta tal com és. 

Aquesta prepotència, superioritat o, fins i tot, hom podria qualificar-ho de supremacisme s’observa també quan diu “Yo valgo por dos de 22/ Cambiaste un Ferrari por un Twingo/ Cambiaste un Rolex por un Casio”. I no només això, amb aquests exemples mostra impúdicament un classisme tediós, entenent aquest concepte com la discriminació en funció de la classe social; el prejudici que fa que membres de grups socials privilegiats pretenguin frenar les oportunitats o tinguin un concepte desfavorable d’aquells individus de grups socials menys afavorits. Reconec que aquesta part potser és la que, al meu entendre, deixa pitjor a la colombiana. 

“Esto es pa’ que te mortifique, mastique y trague, trague y mastique/ Yo contigo ya no regreso, ni que me llores ni me supliquе/ Entendí que no es culpa mía quе te critiquen/ Yo solo hago música, perdón que te salpique”. Deixant de banda els més que evidents infantils i poc elaborats jocs de paraules amb el cognom de l’exjugador, em fa l’efecte que Shakira respon perfectament al perfil de la teoria de la ment distorsionada que ve a dir que les persones amb certa empatia són capaces de detectar els sentiments expressats per l’altra persona i fer servir aquesta informació perquè correspongui amb la situació. Les persones sense cap tipus d’empatia, per no tenir aquesta habilitat desenvolupada, els costa identificar els desitjos i les idees de les persones del seu voltant. Només cal recordar què li deien a Piqué a la gran majoria d’estadis espanyols on anava. 

Seguidament diu “Me dejaste de vecina a la suegra/ Con la prensa en la puerta y la deuda en Hacienda/ Te creíste que me heriste y me volviste más dura/ Las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan”. Deixant de banda, novament, les anècdotes personals -si tenia la sogra al costat de casa o si tenia problemes amb hisenda, no va ser una cosa recent, segons entenc- tot i que es podrien analitzar aquests prejudicis, hom pot veure diversos trets més de la personalitat de Shakira que em semblen importants: la manca de remordiments i la no acceptació de la responsabilitat dels seus actes. 

Però el que em sembla de traca i mocador és quan ella treu a col·lació un suposat feminisme dient que les dones ja no ploren, que les dones facturen. I dic suposat feminisme perquè si tota aquesta lletra l’hagués fet ell en lloc d’ella, estic convençut que la reacció hauria estat força diferent, especialment d’aquestes anomenades feministes. Ara, com que a qui es vexa públicament és a un home blanc, cap problema amb la caça  de bruixes. I un element més que em provoca reflexió: quines són les dones que normalment facturen als homes? Doncs em sembla que la relliscada, en aquest cas, és monumental perquè l’ofici més antic del món consisteix exactament en això… I no, amb això no vull dir que Shakira sigui això, però sembla que ho deixi ben clar, o no? 

Quan ja no podia caure més baix, la colombiana aborda l’actual parella del seu ex dient que “Tiene nombre de persona buena/ Clara-mente no es como suena” i titllant-la de “supuesto reemplazo”. En aquest moment és quan es fa més evident una falta de consideració i una inadequació contextual: una persona sense cap empatia, com aparentment Shakira, es caracteritza per una comunicació que no té en compte o per a la qual resulta indiferent com poden reaccionar els altres. Així, poden deixar de banda aspectes pragmàtics del llenguatge i enviar missatges de gran duresa sense cap tacte cap als seus emissors. 

Aquest signe podria no ser evident en cas d’intents de manipulació, si la persona té una gran intel·ligència i és capaç de saber en l’àmbit cognitiu com afecten les coses als altres, però en aquest cas fa l’efecte que podria tractar-se d’un senyal de violència verbal, cosa que l’exjugador del FC Barcelona podria haver estat víctima. I com deia abans, si aquesta cançó hagués estat interpretada per una persona del gènere oposat, estic convençut que un multitudinari exèrcit d’ofeses li hauria dit el nom del porc al protagonista.

La resta del tema -o de la sessió, com es diu- és merament anecdòtic. No soc un expert -ni de bon tros- en psicologia o en comunicació de masses tot i que gaudia molt de les classes de l’admirat Jordi Busquet a la facultat. Després de llegir i examinar detalladament aquesta cançó i observar totes aquestes característiques, se’m fa difícil no pensar que qui l’ha escrit no sigui una persona amb trets psicopàtics, tot i que això no vol dir que sigui psicòpata. Potser algú amb més coneixements que jo em podria ajudar a fer una lectura més exacta. Des d’aquí, doncs, obert a tota classe d’aclariments, correccions i aportacions.