Al meu amic C

A propòsit d’un text que he escrit a les xarxes socials per un amic, aquest matí he decidit escriure una mica i posar en ordre les idees que tinc al cap respecte un tipus de relacions -socials, professionals, sentimentals- que no ens aporten res en cap àrea de la nostra vida i que nosaltres ens esforcem a contribuir sense obtenir-ne res, o molt poc, a canvi. La idea parteix de la mesura que vaig determinar que seria la millor després de la ruptura sentimental del meu primer matrimoni: potser va ser una de les coses més difícils que vaig haver de fer en la meva vida però fou el que va salvar-me. Deixar de tenir converses i cap tipus de relació amb qui no va voler ser al meu costat en els moments més complicats de la meva vida em va evitar una gran pèrdua de temps, energia i salut mental i física. 

Actualment, per regla general evito de tenir converses amb persones difícils, ignoro les persones que són indiferents a la meva presència, no dono cabuda a aquells que et tracten com una opció i passo completament d’aquells que es comporten de manera prepotent, ufana i superba. El meu instint natural és fer tot allò per fer sentir bé a la gent que hi ha al meu voltant i tenir comprensió de tothom però aquest és també un impuls que m’ha robat molt del meu temps, la meva energia i fins i tot el seny. El nostre temps comença a ser molt valuós perquè ja va marxa enrere i no endavant com quan érem petits.

Deixar de tenir contacte amb aquells que no valoren la nostra presència, deixar de parlar amb aquells que realment no ens respecten, deixar de prioritzar a aquells que només ens tenen com una opció… en definitiva, deixar aquells que no ens tenen en cap consideració ni ens aprecien  és el millor que hom pot fer. Com li deia al meu amic: “Si persisteixes a tenir relació i donar informació a aquells que et tenen com una opció, t’estàs fent un mal servei increïble continuant oferint-los la teva energia i la teva vida, ni que sigui en una petita part”.

Fa molt de temps que em vaig adonar que la felicitat depenia única i exclusivament d’un mateix i de l’actitud que hom tingués davant de la pròpia vida. La veritat és que ningú és perfecte per a tothom, i tothom no ho és per a tu. Això és el que el fa tan especial quan hom troba les poques persones amb qui hom té una amistat, un amor o una relació genuïna: sabreu com de preciós és perquè heu experimentat el que no ho és. Però com més temps passis intentant forçar algú a valorar-te quan no és capaç de fer-ho, més temps estàs impedint que un altre et valori: hi ha milers de milions de persones en aquest planeta i amb moltes d’elles hom pot tenir una molt bona connexió, et coneixeran i valoraran com ets.

Com més temps hom passa ‘segrestat’ en aquest tipus de relacions que utilitzen els altres com una opció, com un passatemps, com un terapeuta pels seus problemes emocionals, hom passa més temps fora del lloc on realment desitja ésser. Potser si hom deixa d’aparèixer a la vida de segons qui aquests t’estimaran menys; potser si deixes de forçar aquesta relació, aquesta acabarà; potser si deixes d’enviar missatges de text el telèfon no sonarà durant uns dies… Però això no vol dir que hom hagi arruïnat una relació: vol dir que l’únic que va mantenir la relació viva era l’energia que tu i només tu hi estaves posant. I això no és estima, ni respecte, ni amistat: és simplement afecció i sobre-consideració. 

Des del meu punt de vista, el que cadascú dedica el seu temps és el que determina i defineix l’existència de la persona humana. Quan hom se n’adona d’això, hom comença a entendre la pèrdua de temps amb persones, llocs i feines equivocades. És per això que cal fer de la pròpia vida una mena de refugi on només es permeti l’entrada d’aquells que ho mereixin: persones amb qui es pugui parlar i escoltar, conviure i, en definitiva, connectar i compartir. 

Fa molts anys vaig optar per l’opció de ser feliç i, si bé en un primer moment va haver-hi només el buit, una gran foscor i incertesa, tot seguit va canviar de manera progressiva. Primer parcialment i ara bastant en plenitud, actualment puc dir que gaudeixo d’una vida que -sense ser perfecte ni molt menys- és plena de coses positives i ben allunyada del fosc forat negre on em volien clavar. Tot i les renúncies inevitables, gràcies a aquest canvi de mentalitat i generar un cercle positiu en la meva vida puc dir que poc a poc i amb molta feina vaig aconseguint tots i cadascun dels meus objectius. 

Com diu la cançó d’Els Pets, ‘la vida és bonica però a vegades complicada’ perquè nosaltres mateixos ens la compliquem. Si la felicitat d’algú depèn de qualsevol altre és que hi ha un problema: cadascú té a les seves pròpies mans la clau de la seva pròpia felicitat i aquesta no depèn de ningú més que d’un mateix.